El nomenament de l’exalcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, com a ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana va ser acollida amb cautela per les entitats ambientals del Baix Llobregat, tot i el seu historial de conflictes ambientals fortament contestats per les organitzacions ecologistes. Hi havia certa esperança que des del nou càrrec al ministeri tingués, ara sí, les eines per a combinar la defensa del dret a l’habitatge amb la conservació del territori, i la mobilitat sostenible i socialment profitosa en un moment d’emergència ecològica global.
Res més lluny de la realitat de les primeres decisions de la ministra gavanenca. Les seves darreres decisions indiquen que està més a prop del “desarrollismo” dels anys 70 o 80 del segle XX que del que s’espera d’una líder política dels anys 20 del segle XXI.
En un moment en què el món contempla angoixat les catàstrofes associades a la crisi climàtica (temperatures de fins a 49o C al Canadà, incendis massius a l’Amazones, desglaç del permafrost de Sibèria o el gel antàrtic, sequera preocupant al Mediterrani i inundacions mortals a l’Europa central), Raquel Sánchez segueix apostant per incrementar el mode de transport més contaminant que existeix: l’avió. La seva determinació inflexible per ampliar l’aeroport només és comparable amb una fixació pel creixement urbà amb projectes com el Pla de Ponent (5.000 habitatges a Gavà sobre el darrer connector ecològic entre el Garraf i el delta del Llobregat).
Així, l’evidència científica cada cop més aclaparadora ens diu que la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat és la causa directa de pandèmies com la COVID-19. Sánchez aposta per destruir la llacuna de la Ricarda, un enclavament (gairebé l’últim al delta del Llobregat) d’enorme valor pels serveis ecosistèmics que ens ofereix, i per la seva contribució a la conservació de la biodiversitat. Ampliar l’aeroport significa destrucció de la natura, per més que insisteixin en paraules buides com creixement sostenible, compensacions, equilibri o respecte ambiental.
Al mateix temps, el trànsit aeri és la font d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que més creix a nivell mundial, i que no està subjecte a cap mena de regulació ni restricció directe (ni protocol de Kyoto ni comerç d’emissions). Insistir en incrementar els vols intercontinentals és una gravíssima irresponsabilitat que respon a un model caduc de creixement a qualsevol preu, més propi de mitjans el segle passat que del moment històric actual. Quan, a les eleccions federals a Alemanya, el debat públic se centra en com evitar els efectes catastròfics del canvi climàtic, el govern espanyol recepta més CO2. Raquel Sánchez proposa amb aquesta mesura, posar tots els obstacles per a complir l’Acord de París i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides.
Tal com ha establert el darrer informe conjunt de l’IPCC (The Intergovernmental Panel on Climate Change) i l’IPBES (The Intergovernmental Science-Policy Platform on Biodiversity and Ecosystem Services), només accions que resultin positives per a resoldre la crisi climàtica i la de biodiversitat, simultàniament, són acceptables en un moment extrem en el que vivim. I l’ampliació de l’aeroport del Prat va just en sentit contrari: representa agreujar ambdues crisis.
No només això, sinó que les suposades compensacions que anuncia AENA només es podrien fer a costa de la pèrdua de sòls agraris. En un escenari de crisi global, amb els preus de l’energia disparats, especulació amb els aliments, i incertesa sobre el comerç internacional, perdre sòls agraris d’enorme fertilitat com els del delta del Llobregat és l’antítesi del que necessitem com a país: avançar cap a la sobirania alimentària i l’autosuficiència en el màxim possible. Però, a més, suposa un nou menyspreu cap a la pagesia com a ofici fonamental per a la societat com a productors dels aliments que necessitem per a viure. Els pagesos i pageses no han de ser moneda de canvi de ningú, i cal prestigiar l’ofici des de les administracions públiques i tota la societat.
En últim terme, i com ja s’ha dit, la decisió d’ampliar l’aeroport del Prat és una decisió política que no té cap justificació ni tècnica ni econòmica ni ambiental. Una decisió unilateral presa pel govern espanyol i el seu instrument AENA, i que ara es vol vestir de “consens” i de “modèlica”. És senzillament impossible aconseguir el consens en un projecte així, perquè les entitats socials que treballem de manera altruista pel be comú no podem acceptar cap proposta que signifiqui agreujar, accelerar les crisi climàtica i de biodiversitat que ens porten al col·lapse de la civilització. Raquel Sánchez és especialista en transmetre una imatge de consens i diàleg, però des de les entitats del territori denunciem la seva hipocresia doncs no ha convidat a cap associació de defensa del territori a la taula institucional sobre l’aeroport ni tampoc s’ha volgut reunir amb elles. Exactament la mateixa manera de fer de quan era alcaldessa, quan va respondre a la contestació social als plans urbanístics com el de Ponent o altres impactes ambientals cancel·lant el Consell Municipal de Medi Ambient i acusant a les entitats ambientals de “no conèixer” la realitat.
Per tot plegat, les entitats adherides a SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet reclamen a la ministra Sánchez l’obertura immediata d’un espai de diàleg directe amb el ministeri, l’aturada del xantatge d’AENA que planteja un ultimàtum a la societat i les administracions catalanes sense cap justificació, i que empri el seu poder com a ministra per a accions coherents amb els compromisos ambientals del govern espanyol i socialment necessaris:
– Planificar un decreixement aeroportuari, descartant definitivament qualsevol ampliació al Prat, Reus o Girona.
– Prohibir els vols de curta distància (a destinacions a menys de 1.000 km que tinguin alternativa de menys de 5 h en tren).
– Limitar el preu dels lloguers a un màxim del 30% del salari mitjà, amb criteris socials, obligar als grans tenidors a posar el seu estoc d’habitatge a lloguer a preus assequibles i crear un parc públic d’habitatge social a l’estat, tot abandonant els megraprojectes urbanístics com els que amenacen el Baix Llobregat i tota l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona).